“Cau auer començat a perder era memòria, encara que sonque sigue per moments, entà dar-se’n compde qu’aguesta memòria ei sò que constituís tota era nòsta vida. Ua vida sense memòria non serie vida. Era nòsta memòria ei era nòsta coheréncia, era nòsta rason, era nòsta accion, eth nòste sentiment. Sense era no èm arren”. Açò ac escriuec Luis Buñuel.

“Mès ath delà dera individuau, i a tanben, era memòria colectiva. I a ua amnèsia que, a diferéncia dera inviduau, pòt non èster patologica, senon induïda e programada. Autant, es efectes non son mens importants e devastadors. Eth “nosati” d’ua colectivitat tanben se pòt pèrder quan se bòrren trams deth passat. En aqueth moment sonque demore un relat trincat“, paraules deth filòsof català Xavier Antich.

En Vielha e Mijaran enes darrers mesi mo’n auem dat compde. Quinsevolh persona, se hè ua uelhada entad darrèr e non a perdut era memòria o ben aguesta non ei trincada, valòre fòrça mès causes. Ac hè gràcies ara memòria. Se guarde mès enlà, era memòria alavetz ei un desir de tornar entad aqueri tempsi. Aguesta, (era memòria) ei induïda per valoracions mès prohondes que es superficialitats. Aguestes superficialitats, en definitiva, jamès formen part d’aguesta memòria que tant estimam e qu’a viatges tant trapam a faltar.

Era istòria, era lengua, es simbèus (tanben eth Patron deth pòble), es imatges, es recòrds, es viuences, eth progrés personau e colectiu e fòrça mès, formen part d’ua memòria colectiva e individuau que tostemp mos identifiquen coma pòble e coma País. Se renonciam a quauqui d’aguesti elementi, estam trincant part dera nòsta memòria. Ua memòria que beth dia mo’n sentiram orgolhosi de poder-la auer, de mantier-la e d’auer-la defensat en benefici de toti e totes.